Revista Sió, núm. 18 – Any 2. Agost, 1965, pàgina 10:
ESPARCIMIENTOS
Este verano, (...) no ha abierto sus puertas la pista «Roserar» (...) Pera en la Estación Servicio se ha inaugurada una, que casi todos los días festivos y algunas vísperas, viene ofreciendo sesiones de baile can éxito extraordinario de público. Ella ha contribuido eficazmente al fracasa de las audiciones de sardanas del Mercadal, que han terminado, usando una expresión popular, coma el «rosari de l'aurora».
Revista Sió, núm. 29 – Any 3. Juliol, 1966, pàgina 8:
PISTAS
El domingo 12 de junio, se inauguró la temporada de verano en la pista «Roserar», notablemente mejorada. Las verbenas de San Juan y de San Pedro celebradas en la misma, fueron muy concurridos y ruidosas. Nos referimos a la potencia de los altavoces que proporcionaran serenata gratis a las vecinas de aquel sector de la población.
El día 29 de junio, en la Estación de Servicio se estrenó la nueva y amplia pista recientemente construida, can enorme afluencia de pública.
Quina nit la d’aquell dia!
En termes de música, en acabar els anys 50 el que més interessa al gran públic són els ritmes llatins i els boleros, el que fan crooners com José Guardiola o Ramon Calduch, les cançons que arribaven de França i els èxits italians provinents del Festival de San Remo; segurament eren personatges i estils poc atraients per als adolescents i la gent jove. Les primeres flames d’una certa modernitat comencen a ensumar-se amb l’aparició dels barcelonins Duo Dinámico, que van triomfar i que van suscitar les primeres histèries entre la joventut.
L'arribada de nous sons com el pop o el rock i la creació de múltiples grups que imitaven als que havien aparegut als Estats Units i el Regne Unit va obrir un nou món als que van passar la seva joventut en els anys 60. Apareixien cançons que s'allunyaven de les composicions més tradicionals com les cobles o els pasdobles, i començava a donar-se el fenomen fan, amb seguidors que aclamaven cada nou tema del grup de moda. I si bé és cert que ni la indústria permetia experimentar massa al nostre país, ni estava tan avançada o era tan transgressora com en altres latituds, sí que va viure grans moments. A partir d’aquí i amb la popularització creixent dels ritmes moderns que a poc a poc estan arribant d’Europa i del món anglosaxó comencen a obrir-se nous espais de lleure on la música és el principal protagonista i als quals la joventut acudeix per divertir-se i relacionar-se.
Pot fixar-se més o menys l’any 1960 com el del naixement de la música “moderna” a Ponent. L’influx progressiu entre els joves músics al nostre país del rock & roll elèctric anglosaxó i una cada vegada més independent joventut quant als hàbits i costums, foren les pedres angulars que van propiciar un nou estat de les coses no sempre ben entès per les generacions més grans. L’esclat, un parell o tres d’anys més tard, de l’anomenada beatlemania i el que aquesta va comportar a tots els nivells, constituí la maquinària perfecta per canalitzar tota una sèrie de canvis de caire social protagonitzats bàsicament per la joventut. El fet d’escoltar i cantar cançons va convertir-se en una forma de diversió econòmica i senzilla alhora que esdevenia un veritable vehicle de trobada i relació entre els adolescents. Els sectors més conservadors de la societat, juntament amb la premsa del Movimiento ho consideraven un perill tot plegat.
A Agramunt l’influx de la modernitat es comença a notar durant l’estiu del 65. Els balls al Casino Agramuntés o a la Sala del Roserar, les tradicionals sales de ball agramuntines, o les sempre concorregudes jornades sardanistes al Mercadal no llueixen tant com altres anys. Lamenten els organitzadors el poc interès i la desgana del jovent que deixa d’acudir-hi farta com està de boleros i pasdobles o dels ritmes passats de moda que tan agraden els seus pares. Un motiu justifica l’absència reiterada dels teenagers agramuntins de les celebracions festives habituals. Una altra pista de ball fa poc que funciona vora el Bar Restaurant del “Poste”. N’ha tingut prou amb tres o quatre concerts per captar l’atenció de la nova generació agramuntina. A la Pista de Ball de l’Estació s’hi programen les actuacions d’algunes de les primeres bandes iès-iès i pop-rock aparegudes a terres ponentines, com la dels targarins Los Sin Nombre o Los Comodines lleidatans, són les primeres flames de la modernitat que s’encenen a la capital del Sió. Potser més per atzar que per altra cosa però el cas és que el primer gran moment d’una història atapeïda de grans moments arriba ben aviat, el juny de 1965, amb l’actuació del grup de moda del moment, els barcelonins Los Sírex.
L’inesperat èxit de públic sorprèn a propis i estranys, la pista de ball queda petita de tanta gentada com hi ha. Arrasen Los Sírex, Agramunt es torna boja, i la ressaca dura dies, els que tarda l’empresari Panadés en construir la nova Pista d’Estiu de l’Estació, a l’altra banda de la carretera C-14, amb pista de ball i escenari més grans i unes instal·lacions amb major capacitat d’espectadors. S’inaugura el 29 de juny del 66. Los Sin Nombre obren un cartell on repeteixen i triomfen altre cop .
Los Sírex. A la pista de ball no hi cap ni una agulla. Si yo tuviera una escoba... avisa Leslie, el cantant del grup, dalt de l’escenari, i l’auditori a ple pulmó respon a l’uníson... cuantas cosas barreria!! Costa imaginar-se ara, cinquanta quatre anys després, la festassa viscuda pels assistents a la nit inaugural de la Pista d’Estiu. En Mingo Solé, bataca de Los Sin Nombre i testimoni presencial d’aquella nit, ens treu de dubtes quan confirma el que ja sospitàvem: “Aquella nit... va ser una passada, xato!”
