Revista Sió, núm. 40 – Any 4. Juny, 1967, pàgina 6: LA PROTESTA DE UNA JOVEN

Estoy francamente molesta de oír como muchos jóvenes critican a sus padres, llamándose para disculpar su proceder, incomprendido, y deseo hacer pública mi disconformidad a sus palabras. De veras no nos comprenden nunca? ¿Les comprendemos nosotros?
Tengo 19 años, y opino que si estos muchachos y muchachas se creen lo suficientemente formados para señalar y condenar las debilidades de sus mayores, también podrían considerarse justamente capacitados para procurar y estudiar la posibilidad de no incurrir ellos el día de mañana, en los mismos errores. No es entonando canciones de protesta como se corrigen las faltas, y menos exhibiéndose con melenas largas y faldas cortas. Admito que debajo de estas melenas hay inteligencias ocultas y quizá los haya que escondan una gran madurez de espíritu digna de admiración, pero también podríamos dejarla relucir alguna que otra vez; porque si miramos recto hasta el final veremos que la generación presente es posible que no deje tiempos mejores que nuestros antepasados, más bien diría, que, si no tratamos de pulirnos, peores. ¿Que soy pesimista y aburrida? No lo creo, pero veo el esfuerzo que realizan nuestros padres para dejamos a un nivel más elevado que el suyo, y no puedo por menos que agradecérselo. Y por otra parte decidme: ¿de verdad que muchas veces no nos aburre tanta música estridente y tanto baile con movimientos raros? Creo que sí, si luego no sabemos recuperarnos con algo que llene más nuestras ansias de construir y moldear. Estoy segura que puede compaginarse sabiamente el yeyeísmo con la reflexión y el trabajo, y precisamente demostrarlo es la misión que tenemos los jóvenes en este tiempo, para que así puedan orgullecerse de nosotros. No hay duda que resulta altamente difícil conseguir que acepten el ritmo actual, las mentes que no han evolucionado al compás de los años, pero intentarlo es ya dar un gran paso, y será después de darlo cuando se nos presentará la ocasión de demostrar las cualidades y valores positivos que llevamos dentro. Cuando hayamos convencido al mundo no adolescente, de nuestra sensatez, quizá sorprenderemos a más de un octogenario bailar «El pijama» sin que en su cara puedan leerse restos de recelo y desconfianza. Habremos conseguido comprendemos.
R. A. G.

Al país, durant el període 1964-1968, l'economia es desenvolupa amb força, sorgeix una classe mitjana amb més poder adquisitiu que comença a consumir oci, moda, música...; es posen de moda els tocadiscs, els LP 's, el Seat 600, les minifaldilles... Tota una revolució i un canvi espectacular. Espanya s'obre al turisme, nous estils de vida es barregen amb la nostra cultura, contribuint a obrir una bretxa en les tradicions més conservadores de la societat i provoca el despertar dels joves que es reuneixen en els coneguts guateques, més tard en petits clubs, al són d'aquesta música que venia de fora, on ballen amb despreocupació i preval la diversió. Una música que es va anomenar "moderna", "ie-iè" o "pop", sent aquesta última la seva expressió més acceptada.

La revolució iniciada pels “escarabats” de Liverpool va fer que els grups espanyols es decantessin ràpidament pel pop britànic. La seva arribada a Espanya el 1965, la seva primera i única vegada, va ser tot un esdeveniment. Els seus dos únics concerts, celebrats a les places de toros de Madrid i Barcelona, ​​van estar envoltats d'un ambient enrarit, de reaccions de sectors conservadors i puritans que criticaven el seu aspecte, les seves cançons, fins les costums d’aquells... "bàrbars melenuts". No obstant això, aviat es van convertir en els ídols de la gent jove, imposant un nou look i una nova forma de fer música. Va ser també la gran explosió dels grups musicals. No hi havia ciutat o poble que no tingués el seu propi. De sota les pedres apareixien nous grups amb ganes de tocar el seu repertori, també a les terres ponentines.

Després de la inauguració i el vendaval de Los Sírex, la Pista d’Estiu de l’Estació prosseguí amb la programació contractant els serveis de conjunts i formacions provinents de l’escena comarcal, potser de menys ressò mediàtic i menor cost pressupostari, però no mancats d’interès. Los Linces, de Mollerussa, Los Escorpiones de Linyola o Los Cervix, de Cervera, foren altres grups que actuaren durant la temporada inaugural de la Pista d’Estiu de l’Estació de Servei. També actuaren formacions orquestrals com La Orquestra Maravella o els Acrimont’s agramuntins. L’empresari Panadés era conscient del gran poder d’atracció de la musica pop entre el jovent, però no volgué tancar-se a les generacions més grans. D’aquesta manera, durant les temporades estivals, la resta de l’any estava tancada, a la Pista s’anà mantenint una línia on es combinaren les actuacions orquestrals amb les de grups ie-iès i pop.

Pot dir-se que per una majoria del jovent agramuntí anar a la Pista era la millor opció per divertir-se i relacionar-se. En canvi, per a una petita part  de la joventut, molts adults, la majoria de dirigents locals i els sectors de l’Església, indrets com la Pista i altres locals d’aquesta mena eren llocs propicis per a la perdició i la luxúria. A nivell periodístic, les planes de Sió, la revista d’informació agramuntina, estigueren farcides d’ambdues mostres d’opinions tan oposades entre elles.

Conjunts i formacions musicals pioneres del pop i rock, algunes de les més famoses del moment, consta que trepitjaren durant els anys ie-iès l’escenari de la Pista d’Estiu. Actuacions rompedores que congregaren moltíssima gent, tan de la mateixa població com provinents d’altres llocs de la província. D’això, sorprenentment, poc en parlaren els redactors de Sió en les seves cròniques d’esdeveniments i actualitat local. No obstant, gràcies a Sió sabem quin fou el gran momentàs ie-iè de la Pista. Va ser l’agost del 67, quan vingueren Los Bravos amb el seu gran èxit Black is Black sota el braç. S’estrenaven a terres lleidatanes i arrossegaren moltíssims fans vinguts de tot arreu. Es vengueren 1.634 entrades, la major taquilla feta fins aleshores en la curta història de la Pista d’Estiu de l’Estació-Servei. El record d’entrades venudes va costar de superar, però quedà fulminat el setembre del 69, quan Henry Stephen vingué a cantar Mi limon, mi limonero davant una «concurrència inimaginable i realment extraordinària».
Tot just començava l’època dels grans concerts... a la Pista d’Estiu.

Núm. 30 - Any 3. Agost 1966, pàg. 8: «ÉXlTOS Y FRACASOS: La Pista de Verano de la Estación de Servicio ha sido un éxito extraordinario. Las sesiones de baile de los días festivos, amenizados por Conjuntos siempre nuevos y diferentes, son muy concurridas tanta de agramunteses y comarcanos, como de jóvenes venidos de más allá de nuestra habitual zona de influencia. Tras la inauguración de la Pista de la Estación de Servicio, la Pista «Roserar» solo actuó dos fiestas, con escaso público, y luego suspendió sus sesiones».

Núm. 41 - Any 4. Juliol 1967, pàg. 3: «RECREATIVAS: Durante el verano la actividad recreativa de la población se centra en la Estación de Servicio. El día 18 de junio, se inauguró la temporada en la pista de baile allí instalada y el día 25 se estrenaron las nuevas piscinas en el mismo lugar».

Núm. 42 – Any 4. Agost 1967, pàg. 3: «RECORD: El día de San Jaime, la actuación del Conjunto «Los Bravos» en la pista de baile de la Estación de Servicio, motivó una extraordinaria concurrencia. Los centenares de vehículos aparcados, la pista llena a rebosar y la multitud de curiosos, que deambulaban por la carretera, convirtió aquel lugar en el centro recreativo más importante de las comarcas leridanas. Según explican, «Los Bravos» no habían actuado nunca en nuestra provincia».